Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dijous, 17 de novembre del 2011

Parlem sobre el part - II


QUÈ ÉS UN PART SENSE INTERVENCIÓ

Un part sense intervenció (el que la gent anomena “part natural”) és, com el seu nom indica, un part en què no es realitza cap mena d’actuació mèdica i on el personal sanitari que l’atén simplement observa i acompanya. Això no vol dir que sigui un part abandonat, ja que precisament dóna més feina i s’ha d’estar ben alerta per a detectar eventuals complicacions. És a dir, el personal observa i no intervé si no és necessari, però si alguna cosa es gira del revés es fa el que faci falta, i per tant s’ha d’estar “al lloro”.

En un part medicalitzat la pacient, si porta analgèsia peridural, es mourà poc. A més a més porta monitorització contínua i per tant si passa alguna cosa la màquina avisa, i com no li fa mal res no crida ni fa massa soroll. Si a més a més hi afegim oxitocina la dilatació se’ns escurça en el temps, i si juguem amb les dosis d’analgèsia, trencant la bossa o deixant-la íntegra, la bufeta buida o plena i la quantitat d’oxitocina podem aconseguir parir a l’hora que ens vagi més bé. I això no sempre és per a esperar que arribi el ginecòleg, també es pot fer servir per esperar un pare que arriba de viatge o per permetre l’interval de 4 hores que requereix la profilaxi antibiòtica quan l’estreptococ és positiu. I el fet de dilatar més de pressa... doncs moltes dones agraeixen estar 5 hores dilatant enlloc de 10 o 12. Durant l’expulsiu no fa mal res, tot i que es pot notar més o menys pressió (per molta analgèsia que es porti) i això pot ser desagradable, i més quan una espera que no li molesti res. 
Si tot va rodat, la dona generalment gaudeix de l’expulsiu, si té una bona analgèsia pot empènyer, pot treure el nen amb les seves pròpies mans, el pare pot tallar el cordó, es pot posar el nen pell amb pell i donar-li el pit (sense estar fent bots de dolor si li han de fer algun punt de sutura), i s’hi pot afegir tot el romanticisme que es vulgui. 
Per a moltes dones, aquest és un part ideal... dic per a moltes, sí, ja que estadísticament aquest tipus de part és molt més idíl·lic per a la gent que un part sense intervenció i sense analgèsia. Això no és el que s’anomena un “part natural”, tot i que molta gent ho confon i demana un part “natural” sense saber ben bé què és... igual que hi ha gent que anomena “natural” tot part vaginal.  

Una cosa és un part vaginal i l’altra un part natural. A la primera visita d’embaràs pregunto com va anar l’anterior part, si és el cas. Molt sovint rebo per resposta “molt bé, va ser natural”. “Ah, sense epidural?”, “no, em van posar epidural i el nen va sortir amb fòrceps”. Quan pregunto en quin tipus de part volen, freqüentment em diuen “vull un part natural”. Davant la pregunta “què vol dir natural?” em responen coses com “que no sigui cesària” o “que no em posin oxitocina” o “que no em facin episiotomia”.

L’objectiu de l’Obstetrícia és un nadó sa, una mare sana i, a poder ser, uns pares satisfets. Per tant, per a satisfer aquests pares, hem de conèixer els seus desitjos. Uns en tindran prou amb la premissa mare sana – nadó sa, però d’altres tindran expectatives més enllà. El mateix part pot ser un èxit per a una parella i un calvari per a una altra (típic exemple de la dona que arriba en fase expulsiva i acaba parint sense analgèsia quan tenia claríssim que la volia). 
És important parlar sobre el part en les visites de control de l’embaràs. Encara que l’equip que controli l’embaràs no sigui el mateix que assistirà el part, és la seva obligació parlar-ne amb la pacient, resoldre els seus dubtes, explicar-li les opcions que té en el seu cas particular, i fer-ho constar a la seva història clínica. L’embarassada que vol un part no intervingut ja ho sap des d’abans de les 20 setmanes (i sovint abans d’estar embarassada), s’ha informat, s’està preparant específicament... i és important que se senti segura i no en un territori hostil. 

La sensació de seguretat no és cap tonteria: els animals, a la selva, no es posen de part si hi ha hienes a prop, gràcies a que l’adrenalina exerceix l’efecte contrari que l’oxitocina. Per tant, no podem dir “això és el que hi ha i si no pareix a casa teva”, hem de treballar conjuntament per a que tot surti el més rodat possible i al gust de tots (dins de les possibilitats de cada situació, evidentment). Si la dona ve a parir amb hostilitat envers els professionals i amb la imatge del ginecòleg del segle passat amb el Ducados a la boca i les tisores de podar per a fer una episiotomia gegant, no parirà a gust i es passarà més estona vigilant que no l'ataquin que no pas gaudint del seu part... i l'adrenalina li pot jugar males passades. 

Qualsevol cosa que faci un metge o un altre professional sanitari que modifiqui el curs espontani del part és una intervenció mèdica. Per tant, en un part sense intervenció la bossa amniòtica es trencarà de manera espontània i no artificial. No s’administrarà oxitocina per a estimular el treball de part, ni tampoc analgèsia peridural. Si no hi ha res que obligui al contrari, la monitorització fetal pot ser discontínua. Tot plegat que la dona es mogui lliurement buscant les postures que li permetin una millor tolerància al dolor (dic tolerància perquè “alleujament” no és el terme més indicat). Durant l’expulsiu, la dona anirà empenyent al ritme de les contraccions, generalment en la postura que ella hagi triat. S’evitarà l’episiotomia en la mesura del possible. Si el nadó neix actiu i reactiu, es col·loca pell a pell amb la mare, i pot prendre pit immediatament si la mare ho desitja així. Una altra cosa que se sol fer és no seccionar el cordó umbilical fins que deixi de bategar (però de fet aquesta pràctica només ha demostrat ser útil per a prevenir anèmies en nadons prematurs i de baix pes), i el deslliurament (expulsió de la placenta) és espontani i no dirigit amb oxitocina.

Tot plegat, a priori sembla molt maco i molt romàntic, però fa MOLT mal. Per això van inventar l’analgèsia peridural. I per això no és un camí de roses, i requereix una preparació física i mental. El resultat final pot ser molt bo i la dona pot sentir-se molt satisfeta, però acaba esgotada. És com córrer una marató, que després un se sent orgullós però li fan molt mal les cames. Jo quan tinc una dona empenyent, queden pocs minuts per a veure el petit, i li surt el “no puc” de la boca, li dic que s’imagini que és al Tour de França, en una etapa de muntanya, però que ja només li queda un sprint final. I a mitja pujada no es pot rendir perquè el nadó ha de sortir. I és que realment parir, amb analgèsia o sense, és un esforç.

Hi ha qui es planteja un part natural perquè considera que és més segur per a la mare i per al nen. Evidentment les intervencions mèdiques mai estan exemptes de risc, i si en fem més doncs més riscos tenim, però aquest argument s’agafa amb pinces. Un part no intervingut també té els seus riscos, tot i que baixos: per exemple, la monitorització fetal no acostuma a ser contínua, i per tant sempre se’ns pot escapar alguna cosa... però també és cert que si no hi ha oxitocina i les contraccions són espontànies hi ha menys risc de bradicàrdies fetals. És a dir, cada cosa té el seu què. Els canvis en l’hemodinàmica materna causats per l’analgèsia peridural poden causar un descens de la pressió arterial, que de vegades va lligat a descensos del ritme cardíac del fetus (que es recuperen quan torna a pujar la pressió). Per contra, el dolor del part sense intervenció pot causar hiperventilació de la mare i per tant una pitjor perfusió placentària, i alhora les catecolamines (substàncies activadores) segregades per la mare com a resposta al dolor arriben al torrent sanguini del fetus. Per tant, podem equiparar els riscos materns i fetals d’un part intervingut i no intervingut, sempre i quan les intervencions siguin raonables i les justes... si ens passem amb la quantitat d’oxitocina, la pacient es queixa i li posem molta dosi d’analgèsia, i comencem a voler córrer i toquetegem massa, llavors sí que tindrem més riscos que en un part sense intervenció (i aquests riscos reben el nom de iatrogènia).

I si els riscos són més o menys els mateixos, per què se senten tant poques desgràcies sobre parts no intervinguts i en canvi tothom té una veïna que li va passar quelcom durant el part? Doncs perquè un requisit per a un part sense intervenció és tenir una gestació de baix risc, i les gestants de baix risc es compliquen menys que les d’alt risc. Les llevadores que assisteixen parts domiciliaris no assumeixen gestants d'alt risc (o no ho haurien de fer). El concepte baix risc – alt risc s’ha de tenir molt clar, ja que quan ens trobem davant d’un embaràs o part d’alt risc el part ha de ser medicalitzat. Sí que hi haurà coses que es podran triar, i s’hi podrà afegir tot el romanticisme que faci falta, però el control maternofetal haurà de ser estricte i s’haurà d’individualitzar cada cas. Si es pot tenir un part no intervingut, fantàstic, però quan no es pot s’ha de ser conscient del risc i saber adaptar-se a la nova situació.

Es pot tenir un part molt bonic sense patir dolor. Es pot tenir un part medicalitzat fantàstic. Amb una bona analgèsia peridural amb prou dosi per no tenir dolor però sense deixar la dona planxada, es pot gaudir del part i es pot empènyer. Amb això vull dir que un part natural és absurd? No, no pretenc vendre el part medicalitzat, ni tampoc pintar el part no intervingut com el més satisfactori del món. Com a obstetra, no em caso amb cap tipus de part. El meu objectiu, a banda d’un nadó sa i una mare sana, és que la dona gaudeixi del part com jo he gaudit dels meus. I això de gaudir és molt personal. També hi ha qui s’ho pren com un pur tràmit per a tenir un fill, i es pensarà que estic boja per dir que es gaudeix parint. Però sí, jo tornaria a parir demà mateix, per mi és una experiència brutal, tan brutal que no trobo l’adjectiu adient per a descriure-la. Evidentment, no tot són flors i violes, i poden sorgir complicacions o eventualitats que facin que el part no vagi com esperàvem, però llavors enlloc de lamentar-nos hem d’afrontar-les i trobar la manera de gaudir del naixement del nostre fill o filla. Mentre siguem conscients que el gir inesperat ha tingut un perquè (i per a ser-ne conscients ens ho han d’haver explicat), l’assumirem més fàcilment que si pensem que ens han fet una cesària perquè tenien ganes de plegar.

Properament parlaré sobre el pla de part, els punts que sol contenir i com ho enfoquem tot plegat a l’hospital. Bé, i de més coses que vagin sorgint a mida que escric. 

diumenge, 13 de novembre del 2011

Parlem sobre el part


EL PERQUÈ DEL PART NATURAL

Ja fa temps que tinc ganes de parlar sobre el part, concretament sobre els diferents tipus de part. Sóc conscient que el tema pot donar lloc a polèmica perquè no tothom veu les coses de la mateixa manera, però no per això deixaré d’expressar el que penso de tot plegat... i potser puc aclarir les idees a més d’una dona. Ja vaig parlar fa temps del fet que el “com” portar els nens al món era important per a algunes persones, mentre que d’altres es prenien el part com un pur tràmit a través del qual naixia el seu fill... avui parlem del “com”.  El tema és extens i vull dir moltes coses, així que ho dividiré en vàries entrades per no fer-ne una de massa llarga.

Fa anys, en el nostre medi es va passar del part sense analgèsia ni control ni intervencions mèdiques (i més d’una desgràcia) al part absolutament medicalitzat i controlat, en què la dona era un zero a l’esquerra i el personal sanitari adoptava un paper absolutament paternalista: un bon enema i un bon rasurat dels genitals, anestèsia fins les pestanyes per a que la partera no molestés, ben quieteta a la llitera, oxitocina sistemàtica perquè s’havia de parir ràpid que després en venien més, expulsiu sense cap mena de sensació, sempre en la mateixa posició, amb una episiotomia sí o sí, i a vestir ràpid el nadó per a que no agafés fred... de fet parlo en passat però malauradament en alguns llocs això és el pa de cada dia. Avui dia, encara hi ha sales de parts que funciona com una fàbrica de nadons, amb romanticisme zero... com diria una ex-companya meva, “com una fàbrica de salsitxes”.

Què ha fet la societat envers això? Reaccionar i oposar-s’hi. Per què? Perquè avui dia la gent està informada. La paraula “part” té 68 milions de cerques mensuals a Google. “Part natural” en té 27.100, és a dir, gairebé 1000 diàries. Això demostra que la gent cerca informació sobre el tema, i com més informats estem més crítics i analítics som, i qüestionem el que ens envolta. La informació es troba a l’abast de tothom... però hi ha tanta informació a la xarxa que no ens podem refiar de tot el que llegim. I si a això sumem que un cop digerim el que llegim ens muntem la nostra pròpia pel·lícula i a més a més potser també la pengem a la xarxa, podem acabar amb un bon cacau mental. Així com la informació és bona, la desinformació i la mala informació juguen moltes males passades. Si fes una llista de totes les absurditats que he sentit a la consulta o que he llegit a la xarxa no acabaria mai. Un exemple: que l’analgèsia peridural retarda la pujada de la llet... científicament això no té ni cap ni peus, però la gent s’ho creu, i llavors un es fica en un fòrum d’Internet i ho explica, i un altre ho llegeix i ho explica en un altre fòrum, i fent el cafè amb les amigues, i ja l’hem feta grossa... a l’hora de parlar de parts tothom en sap molt, i és un tema prou seriós com per anar amb peus de plom.

Avui dia es parla molt del que la gent anomena “part natural”, i a mi aquest terme no m’agrada gens. No perquè no m’agradin els parts que s’anomenen així, sinó perquè prefereixo anomenar-lo “part sense intervenció”. De fet, cada part és diferent, no n’hi ha dos d’iguals, i per tant classificar-los en dos o tres tipus no és fàcil. Després hi ha el que la gent anomena “part respectat”, que ve a ser un part en què encara que s’intervingui mèdicament es respectin les decisions de la pacient i el seu ritme, no se separi el nadó de la mare si no és indispensable, i una sèrie d’actuacions que en realitat haurien de ser universals i que en definitiva fan que es visqui el part d’una manera més humana i no com una operació d’apèndix... així que aquest terme de “part respectat” hauria de ser aplicable a tots els parts. Per tant, un part “natural” generalment es considera “respectat”, però no tots els parts “respectats” són “naturals”.

Cada vegada més, a la consulta em diuen “vull un part natural”. El primer que faig és preguntar què entenen per part natural. Una resposta que rebo sovint és “que no em posin l’epidural ni oxitocina i que no em trenquin la bossa”. I per què? Perquè temen tot el “pack” que he comentat uns paràgrafs més amunt. La gent té por, i no por a parir (d’aquestes també n’hi ha), sinó por a que li facin una cesària, por a que el part no progressi per l’anestèsia i la manca de moviment, por a que els punxin l’esquena, por a que la separin del seu fill, por a que li facin una episiotomia enorme... i això pot ocasionar desconfiança envers les intervencions mèdiques i el personal sanitari. I la gent sovint associa l’analgèsia peridural a tot això. La gent té por a la intervenció mèdica, i és perquè fins ara ens havíem passat amb la medicalització.

Després hi ha qui vol un part sense intervenció per convicció: perquè vol parir sense cap element extern, sense cap intervenció més enllà de la pròpia natura, sense medicació, de la mateixa manera que s’ha parit tota la vida, confiant en el seu propi cos.... i de totes les dones que em demanen un part natural el primer dia, aquestes són la minoria.  I aquestes tenen molt clar què és un part natural, generalment estan molt informades, han llegit molt, i saben el que volen i el que no, i es preparen per al part físicament i mentalment mesos abans.  Però entre elles hi ha un petit subgrup de dones que desconfien totalment dels metges, que senten la paraula “ginecòleg” i s’imaginen el monstre de la destral... i tenir-les de pacients no és fàcil, i a sobre sembla casualitat però tenen la mala sort que se’ls giren els astres en contra i fan complicacions que capgiren els seus plans. I d’on ve això de tenir por als ginecòlegs? Hi ha moltes associacions i pàgines web on als ginecòlegs ens diuen de tot menys guapos. Venen la imatge de la llevadora com l’ésser respectuós, que desprèn amor per la partera amb efervescència, i mentre es troben en ple part idíl·lic apareix el ginecòleg amb el Ducados a la boca i les tisores de podar. I com diu la frase feta, “ni tots moros ni tots cristians”, no es pot posar tothom al mateix sac... a mi em fa mal llegir segons què sobre la meva professió i els meus companys.  

Tampoc es pot generalitzar per hospitals: hospital X partidari del part natural, hospital Y fàbrica de salsitxes. Jo crec que depèn de les persones que hi treballin en aquell moment, i de les ganes que hi posin, i del col·lapse que hi hagi. Hi ha centres amb molta fama de ser respectuosos, i d’altres amb fama de tot el contrari. S’expliquen experiències bones i dolentes de tot arreu. La gent està contenta si s’han complert les seves expectatives, i aquestes poden ser simplement que la mare i el nadó es trobin en bon estat de salut, o també haver gaudit del part, haver parit sense dolor, haver parit sense analgèsia, o haver parit per cesària el dia i l’hora acordats... per a gustos els colors. Si un hospital té fama de fer molts parts “naturals”, hi anirà molta gent, encara que vulgui parir amb analgèsia peridural, perquè això és una etiqueta positiva. La gent percep que allà els tractaran millor, que els cuidaran més. Si algú del nostre entorn ha quedat content d’un centre, hi anirem més convençuts que si algú ens n’explica males experiències. La fama fa molt: ven alguns centres i en condemna d’altres.

En resum, opino que la creixent demanda de part sense intervenció mèdica és la resposta de la societat envers l’excessiva i generalitzada medicalització dels parts. Tard o d’hora havia d’arribar, i més en una societat com la nostra on la informació es troba a l’abast de tothom. Els professionals que ens dediquem als parts hem de conèixer aquesta demanda i fer-li lloc en la nostra pràctica diària.

Em queden moltes coses per comentar: què és un pla de part, quan es pot dur a terme un part sense intervenció i quan no, quines actuacions tenen sentit i quines no... però en vull parlar detingudament i em sortiria una entrada de 15 pàgines, de manera que avui acabo aquí i seguiré preparant la propera.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Cada cinc minuts durant dues hores?


Una de les preguntes que em fan a la consulta, a banda de si es pot menjar pernil, és en quin moment s’ha d’anar a l’hospital. Tothom va amb el missatge de “quan tingui contraccions cada cinc minuts durant dues hores” gravat al cervell, i el meu objectiu d’avui és eradicar aquesta frase tan quadriculada i odiosa.

Les primeres contraccions reben el nom de “pròdroms de part”, i generalment són espaiades, poc intenses i poc doloroses. Això no vol dir que no serveixin per a res, sinó que són les responsables de l’esborrament progressiu del coll de la matriu i la dilatació dels primers centímetres. Aquesta fase pot durar hores o dies. Hi ha dones que tenen contraccions prodròmiques cada vespre que s’acaben aturant (jo he estat d’aquestes les dues vegades), i n’hi ha que no saben què és una contracció fins que comencen amb unes horetes de pròdroms i seguidament s’engega tot el treball de part. No tothom tolera els pròdroms igual de bé. Per què? Depèn molt de la preparació psicològica prèvia, de la sensació de seguretat, de la posició del nadó, de l’encaixament del cap a la pelvis, del llindar del dolor, etcètera.

L’escena típica és una parella dormint al llit, o descansant al sofà després de sopar. Ja porten dies esperant el moment, la maleta és a punt (des de les 32 setmanes aproximadament) i la família està pendent del telèfon per si truquen perquè van de part (o deixen de fitxar i es planten tots a l’hospital). Comença una contracció, ella fa una cara estranya (o comunica el que està passant a la seva parella amb una il·lusió tremenda), i ell automàticament treu el rellotge i mira l’hora: es disposa a comptar l’interval entre contracció i contracció. I a partir d’aquí poden passar moltíssimes coses: des que tingui aquesta contracció i cap més fins passada una setmana fins que faci una dilatació sobtada i es posi en fase expulsiva en menys de dues hores i acabi parint al cotxe. Per tant, cada part és un món.

Els humans som mamífers, i en el fons som animals. I tenim instint... i sentit comú (uns més que altres, però tots en tenim una mica). Per tant, independentment de rellotges i cronòmetres, jo crec que en el fons tota dona sap en quin moment ha d’agafar les maletes i anar cap a l’hospital. I encara que no estigui francament de part i la facin tornar a casa, aquella visita a Urgències li haurà transmès prou seguretat per continuar el procés a casa fins que es torni a activar prou com per tornar a marxar. Aquest és un altre tema: el pànic descomunal a que t’enviïn cap a casa. Això sovint es viu com una derrota, i no vull que ningú se senti frustrat perquè se li doni l’alta en la fase prodròmica del part... i jo he vist moltes dones (i parelles) decebudes, frustrades i enfadades perquè han de marxar a casa, i també marits/mares dient la famosa frase de “jo així no me l’emporto a casa”. Alguns s’emprenyen amb ells mateixos i amb el món, però d’altres ho fan amb el personal sanitari. 
Doncs encara que pensin que el viatge no ha servit de res, sí que ha estat útil: s’ha controlat el benestar de la mare i del fetus i s’ha valorat com va evolucionant la dilatació. Després d’unes hores de contraccions, no és pas descabellat fer una monitorització fetal de control, i comprovar que el nadó tolera les contraccions.

Quan s’ha d’anar a l’hospital doncs? Jo sempre dic el mateix: quan les contraccions no et deixen parlar, són de veritat. I això pot passar en una hora, en dues o en tres dies. I en tot aquest interval, s’ha d’anar a l’hospital quan se senti la necessitat de fer-ho. Més que les hores i els minuts, és la intensitat de les contraccions i el dolor el que marca el moment de marxar. Quan notis que se’t posa la panxa com una pedra, que fa cada vegada més mal, que el cul del nen no et deixa respirar i el seu cap t’oprimeix la bufeta i et faries pipí a sobre amb cada contracció, i que no et pots estar quieta perquè sembla que tinguis un coet de la NASA sota el cul a punt de fer-te enlairar, ves passant. Independentment de l’estona que portis així i de la freqüència de les contraccions.

Hi ha dones que a casa, per molt acompanyades que estiguin, senten una sensació de desemparament que les bloqueja i les fa patir, i seran candidates a ingressar a l’hospital abans, encara que sigui en una habitació de planta esperant que el procés acabi d’arrencar. Així perden la por a tenir un dolor insuportable i a parir abans d’arribar a l’hospital o arribar sense ser a temps de rebre analgèsia peridural... per a algú aquesta por pot semblar una tonteria, però és ben respectable i cadascú té les seves pors i les seves cosetes. La por al dolor és un altre tema, de vegades les contraccions prodròmiques fan més mal pel pànic a patir que pel dolor en si.

En canvi, hi ha altres dones que suporten prou bé aquestes primeres contraccions, se senten a gust a casa seva i es mantenen ocupades fent coses a casa o passant una estona a la banyera, o fins i tot fent un tomb (vaig tenir una pacient que un matí estant a 3cm se’n va anar a Ikea i no va ingressar fins al vespre, i va tenir un part fabulós), i poden permetre’s unes hores més de marge. Quan arriben les contraccions de la fase activa del part, es nota, perquè fan molt més mal que les altres. Tots tenim una veïna que té una amiga que va parir sense analgèsia i sense que li fes mal res, però en general les contraccions de part fan mal, i molt, i per tant no hi ha dubte que són de veritat.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de part que es desitja o s’espera. Si és té la idea d‘un part sense intervenció mèdica i sense analgèsia, no té cap sentit ingressar amb un centímetre de dilatació amb 10 o 12 hores de part per endavant. No cal fer tota la dilatació a casa, perquè llavors ja s’hagués triat parir a casa, però és convenient ingressar amb el treball de part ben establert. En cas contrari, el tema s’eternitza, la partera es posa nerviosa i el personal també, i s’acaba tenint de tot menys un part no intervingut. D’aquest tipus de part en vull parlar un altre dia amb calma, però en resum la gràcia és que sigui un part fàcil i rapidet, si no deixa de ser tan satisfactori com s’esperava.  D’altra banda, si es desitja analgèsia peridural i no es vol sentir massa dolor, ingressant a 3cm ja es va per bon camí, no cal patir fins als 8.

També cal calcular el temps que es triga en arribar a l’hospital: no és el mateix anar de Lleida a Barcelona que recórrer dos quilometres, i no és el mateix agafar la Ronda de Dalt a les 8 del matí que a les 3 de la matinada.

Qui t’acompanya també és decisiu. Si la teva parella s’enfila per les parets dels nervis necessitaràs anar abans a l’hospital que si et fa massatges a les lumbars. Hi ha homes que pateixen moltíssims, més que la dona que és qui pareix, i de vegades a l’hospital ens centrem en la mare i el pobre pare necessita tant o més recolzament. Hi ha dones que quan comencen amb contraccions se’n van a casa dels pares per passar allà l’estona. Si la futura àvia no es posa més nerviosa del compte, pot ser de gran ajuda, ja que ella va passar pel mateix en el seu dia. De fet les dones fins no fa massa anys parien en companyia d’altres dones, i els homes mentrestant ho anaven celebrant al bar.

El fet d’haver parit prèviament s’ha de tenir en compte. Quan és un primer part, la cosa sol anar per llarg, i encara que de vegades ens confiem i més d’una primípara arriba a l’hospital en dilatació completa (això més que un error de càlcul s’ha de considerar una gran sort), és més freqüent la que va i torna tres vegades. Quan no és el primer, la cosa canvia, i sol anar més de pressa.

No sempre el part comença amb contraccions, també és molt típic que es trenqui la bossa amniòtica i la dona perdi líquid. La bossa es pot trencar durant les contraccions o bé abans, i en aquest cas ho anomenem “ruptura prematura de membranes”, però no té res a veure amb un part prematur. En aquest cas, el més habitual és que el treball de part s’acabi desencadenant tard o d’hora, però això no sempre és així. Tot i que en alguns hospitals tenen protocols que permeten l’embarassada anar a casa amb la bossa trencada, a la majoria de centres la ruptura de la bossa és criteri d’ingrés. Ingrés no vol dir inducció al minut zero, ja que en molts llocs es donen unes hores de marge per a que es desencadeni el part per si sol. Si es trenca la bossa s’aconsella anar a l’hospital encara que no hi hagi contraccions. Si el líquid és clar, no cal anar-hi volant; el marge de maniobra depèn de la tranquil·litat de cadascú (jo amb la meva primera nena vaig deixar un marge que per mi era raonable i vaig posar mig món dels nervis). En canvi, si el líquid tira cap a un color groguenc o verdós, o bé és sanguinolent, millor anar passant sense entretenir-se per a comprovar el benestar del fetus el més aviat possible.

I en cas de sagnat què passa? Quasi totes les dones taquen una mica quan comencen a dilatar, perquè el coll de la matriu s’estova i se’n pot trencar algun petit vas sanguini. Alhora, el tap mucós és sanguinolent. Tacar una mica no és preocupant, però en cas de tenir un sagnat franc és aconsellable anar a l’hospital per a descartar complicacions.

D’històries n’explicaria mil, totes elles diferents i a la seva manera curioses. En el meu dia a dia veig de tot, i realment, encara que sembli un tòpic, cada dona i cada part és un món. En les mateixes condicions, no hi ha dues dones iguals. I cap dona té dos parts iguals. Realment el posar-se de part és un tema intrigant i emocionant, amb molt factor sorpresa, plantejant-te cada dia si serà aquell el dia i preguntant-te cada nit si et despertaràs amb contraccions o amb el llit mullat. En definitiva, si hem de resumir la pregunta “quan he d’anar a l’hospital?” en una frase, la resposta seria “quan sentis que ho necessites”. 

diumenge, 2 d’octubre del 2011

De París?



Quan s’és pare, tard o d’hora arriba la mítica pregunta: “d’on vénen els nens?”. Als nostres avis, quan eren petits, els explicaven que els nens els duia un cigonya de París i es quedaven tan amples, però avui dia els nens reben tanta informació per totes bandes que no es conformen pas amb una explicació tan poc científica com aquesta. Als 80-90 estudiàvem la reproducció humana a 5è d’EGB, i fins llavors la majoria de nosaltres érem profunds ignorants en la matèria (recordo un company meu de classe desmaiat a terra a classe de Ciències Naturals), però ara la informació vola tant que tot ho acaben descobrint més aviat.

Quan estava embarassada del nen, la meva filla estava fascinada amb la panxa, i amb el fet que hi hagués algú allà dins que es movia, i tenia molt clar que el trauria l’Helena d’allà dins. No feia massa preguntes, però és cert que només tenia dos anys i mig. Si algú li demanava per on sortiria el nen, contestava “per una porta” i no anava més enllà. I sempre ha sabut que la mama treballa traient nens de la panxa de les seves mames, però aquí quedava la cosa.

Al llarg de les darreres setmanes, però, li pica molt la curiositat i tot són dubtes i preguntes al voltant del tema: sovint em pregunta si em vaig menjar el seu germà (i ho fa en situacions com a la cua del supermercat), i quan li dic que no em respon que llavors per què el tenia dins la panxa. Fa un parell de setmanes ens va dir, tota alarmada, que ella no havia vist sortir el seu germà i que ho volia veure (com si es pogués tornar a col·locar dins la matriu), i li vam dir que era un moment on només podia ser-hi el pare, la mare i el metge, però no li va fer massa gràcia. 
Uns dies més tard va preguntar per on havia sortit el nen, i son pare li va contestar “pel forat de la patata de la mama”. No s’ho va creure pas, i em va dir tot rient “mira mama què diu el papa, que el nen va sortir pel forat de la teva patata, tu creus?”. Aquest concepte, però, el va acabar integrant, perquè l’altre dia li va explicar a la seva àvia que els nens surten pel forat de la patata (textualment).

Davant la pregunta sobre la via d’entrada, algunes vegades el seu pare i jo hem fugit d’estudi canviant de tema, però avui ens hem trobat de ple amb l’interrogatori: com va entrar, i com va sortir, i per què (l’expressió “per què?” es pronuncia aproximadament un centenar de vegades cada dia a casa nostra). I no s’ha conformat amb l’explicació “el papa en va posar la meitat i la mama l’altra meitat”... “molt bé, però com?”. He anat a l’estudi i he rescatat un llibre que tenia guardat des de fa mesos després que el trobés en una paradeta al carrer: “Com neixen els bebès. Guia d’educació sexual per a nens i nenes” (Fenema editors). Explica les diferències entre els nens i les nenes, els caràcters sexuals secundaris, com es fa un bebè, com creix dins la panxa, com s’alimenta allà dins i com neix, tot plegat amb unes il·lustracions molt simpàtiques i entenedores i gens sortides de to (potser per a algú ho són, sempre hi ha qui s’escandalitza si veu un penis dibuixat).

Mentre el nen dormia, ens hem assegut tots tres davant del llibre i el meu home i jo li hem anat explicant tot el procés amb un llenguatge el més senzill possible, tenint en compte que la nena només té tres anys. Els pèls al “xixi” i al pito, l’amor, els ovaris, l’òvul, les boletes, l’espermatozou, el cordó umbilical, les contraccions, etc. Li hem deixat ben clar, però, que fins que no surten els pèls la vulva està tancada i no es poden tenir nens (tancant la porta a eventuals intents d’experimentació).
No és fàcil explicar una cosa així a una nena petita. Fa por ser massa explícit, però encara fa més por que entengui les coses del revés i es munti una pel·lícula capgirada dins del seu cap maquinador. Al final arribes a la conclusió que les coses, explicades amb naturalitat, sense posar-te vermell i sense tabús, també s’entenen amb naturalitat i es veuen com el més normal del món.

Redactaré una mica com li hem explicat, seguint el llibre, ja que sempre pot ser una ajuda a algun pare o mare que no sàpiga per on tirar davant de tal pregunta:

“Les nenes, quan són petites, tenen la vulva tancada, però quan es fan grans ja no, i els hi surten pèls. Els nens, quan són petits, tenen el pito petit, però després creix i els surten pèls al pito, a les boletes, als “sobaquillos” i a la panxa. Les dones a la panxa tenen una bosseta que es diu úter, i unes boletes que es diuen ovaris. Als ovaris hi ha unes rodonetes petitones que es diuen òvuls, i quan surten dels ovaris baixen cap a l’úter per un tubet que es diu trompa. I els homes, a les boletes, tenen guardats els espermatozous, que són com uns peixets. 
Quan un papa i una mama s’estimen molt i volen tenir un nen, el papa posa el pito dins la vulva de la mama i dispara molts espermatozous com si fos una pistola, i aquests fan una cursa per veure qui és el primer que troba l’òvul. El que guanya la cursa entra dins l’òvul, i això es diu fecundació. I llavors ja tenim dues cèl·lules: la meitat del papa i la meitat de la mama. Després les cèl·lules es van dividint en dues, i cada cop n’hi ha més, fins que es forma l’embrió, que primer és com un granet d’arròs i no té peus, però després li van creixent el cap, els braços, les cames, les orelles, etc. Llavors passa de ser un embrió a ser un fetus, i la panxa va creixent, i fa “patadetes” i es mou molt (com el seu germà quan era dins la panxa). 
Quan el nen ja porta nou mesos a la panxa, es col·loca cap per avall i l’úter fa força i l’empeny cap avall, cap al forat de la vulva, i això són les contraccions. Llavors, el papa i la mama se’n van cap a l’hospital, i primer surt el cap, i llavors el metge agafa el cap i estira i acaba de sortir tot el bebè. 
I dins l’úter hi ha una cosa que es diu placenta, i d’allà menja el fetus, a través d’un fil que és el cordó umbilical que li entra per la panxeta. I quan neix el bebè el metge talla el cordó perquè ja no el necessita, i li posa una pinça a la punta, i per això els nens que acaben de néixer porten la pinça al melic. I quan el nen ja és fora, menja llet del pit o del biberó”.

La meva filla, mentre li explicàvem tot el procés, feia una cara d’embadalida digna de retratar. Normalment quan li expliques alguna cosa vol anar més enllà i et pregunta el perquè de totes les petites coses, i no la talles fins que no li respons alguna cosa que la descol·loca de l’estil de “perquè l’Íbex 35 ha tancat amb pèrdues”, i avui ha escoltat sense obrir la boca. No sé què se li haurà quedat de tota la història, i no sé si demà li explicarà la seva versió a la mestra quan vagi a l’escola, però li posaré una nota a l’agenda explicant-li per si de cas. No sé quan ens tornarà a parlar del tema, perquè si ja li hem explicat no crec que ara l’inquieti (fins ara hi devia pensar sovint, sinó no trauria el tema a la cua del supermercat), i al seu caparró probablement bulliran altres assumptes transcendentals.

Per molts llibres que es tinguin preparats, quan arriba el moment et quedes parat i no saps com explicar-li, però ho has de decidir ràpid perquè aquells ullets penetrants t’estan fulminant amb signes interrogatoris i no pots titubejar. Segur que hi ha mil llibres que ajudin a explicar-ho, i cada psicòleg ho enfocaria d’una manera diferent, però no hi ha una norma exacta que ho dictamini. Quan és el moment? Jo diria que el dia en què ho pregunten. Hi ha nens més curiosos que d’altres, nens que es conformen més amb explicacions poc científiques i nens que no s’empassen segons quines històries sobre cigonyes. Cada nen té el seu moment, i l’hem de respectar. Tallar les ales a la curiositat i a les ganes d’aprendre no em sembla un bon camí; els pares som el referent dels nostres fills i hem de saber satisfer les seves inquietuds cognitives de la manera més didàctica que se’ns ocorri.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Reflexions postvacacionals


Diuen que les vacances són per a descansar, però en el meu cas no ha estat així, ja que he fet de tot tret de descansar. I demà (d’aquí unes horetes) començo a treballar després d’uns quants mesos. Em fa molta pena deixar els meus nens tantes hores, però alhora m’agrada la meva feina i no la deixaria pas... si pogués ser a tots dos llocs alhora seria perfecte.

Normalment, després de la visita de la quarantena, cito les meves pacients cap als sis mesos de vida del seu nadó per a fer la revisió anual, i aquesta visita sovint coincideix amb la reincorporació de la mare a la feina. Jo això ho he viscut, i per tant en parlem i els explico la meva experiència, i intento que vegin que no és tan complicat com sembla... i això intentaré amb aquestes ratlles, aprofitant que ara mateix aquest és un tema d’actualitat a casa meva.

Amb la meva filla gran se’m feia una muntanya tornar a treballar, jo era resident i només vaig fer les 16 setmanes de permís i una setmaneta de vacances, i quan tenia 4 mesos i un dia vaig marxar a fer una guàrdia durant 24 hores. La meva filla va ser un nadó dels que s’anomenen “d’alta demanda” (i ho continua essent amb tres anys), és a dir, necessitava atenció constant i era impossible deixar-la ni un minut en cap ganduleta ni cap altre element similar. Només sabia adormir-se al pit, i si la deixava es despertava. Si estava desperta no es conformava amb estar a coll, sinó que havia d’estar passejant... i si la deixava amb el seu pare per fer-me una dutxa ràpida sentia els plors a través dels forats de ventilació del lavabo. En resum, em vaig passar quatre mesos de peu. En aquell moment jo era molt feliç i no la comparava amb cap altre nen, i li donava tota l’atenció que em demandava, i els comentaris de l’estil de “deixa-la que plori” me’ls passava per un lloc que queda groller anomenar.
Un dia vaig sortir a comprar bolquers (quinze minuts anar i tornar) i quan vaig arribar em vaig trobar el pare, la nena (cridant), la gossa i el gat al balcó (d’un metre quadrat) esperant-me. Amb aquest panorama, qualsevol s’atrevia a marxar de casa, però el dia de la meva tornada a la feina s’apropava. Jo anava acumulant llet al congelador (després explicaré les meves maratons amb el tirallet) i alhora intentava que pare i filla passessin més estonetes junts... no sé si ell estava espantat i no s’apropava massa a la nena o jo estava en actitud de femella defensora de la seva cria i no el deixava participar massa, o ambdues coses, però el cas és que els primers mesos la nena va ser meva i només meva.

Vaig fer la meva primera guàrdia un divendres, i em vaig deixar el tirallet a casa, així que van venir tots dos de visita a l’hospital. Venien de la piscina (els divendres fèiem piscina per a nadons), i la nena anava sense mitjons (mitjans d’octubre al vespre). Per què? Doncs raonament purament masculí: si se’ls treu, per què posar-n’hi? Vaig respirar fons, més valia no posar-me nerviosa. L’endemà el meu home estava fet pols, pitjor que jo que havia tingut bona guàrdia i havia dormit més que a casa. La nena s’havia despertat mil vegades a la nit (les mateixes que sempre), i ell no podia treure el pit mig adormit, sinó que li tocava anar a la cuina, escalfar llet i donar-li amb el biberó. Per sort, la meva filla sempre ha estat excel·lent per a menjar, i no va tenir cap mena de problema amb el biberó. El resultat final d’aquella guàrdia va ser “prova superada”. Jo em vaig quedar molt tranquil·la. Per sort sóc poc patidora, però els dies previs no podia evitar preocupar-me. Menjarà? Plorarà? S’adonarà el seu pare que s’ha fet caca o me la trobaré amb el cul escaldat?

Els primers mesos vaig fer poca vida social a l’hospital. Els matins em passaven volant entre consultes, ecografies, quiròfans, parts i el meu amic tirallet (vaig tenir la sort d’estrenar un fantàstic extractor hospitalari que hi havia a la sala de parts). Quan acabava de dinar, enlloc de petar la xerradeta com en els vells temps, marxava volant per poder estar amb la nena desitjant no trobar massa cua a l’autopista. A les guàrdies tenia tanta feina que no tenia gaire temps per enyorar-me, però quan veia les mares amb els seus petits recent nascuts m’entrava la nostàlgia, i quan em ficava al llit (el dia que podia) trobava molt a faltar la meva nena i el meu home. Si podien i la guàrdia no estava excessivament enredada em venien a veure, i així aprofitàvem per fer una presa de pit i el meu home s’enduia la llet que m’havia anat treient i no n’havia de descongelar.

El tema de les visites va anar molt millor quan vaig canviar d’hospital, ja que ara treballo a cinc minuts de casa i ho tenen molt més fàcil per a apropar-se. La nena ja es coneix l’helicòpter, les ambulàncies, el camí fins la Sala de Parts, les pilotes de dilatació... i l’altre dia quan jugava deia que estava fent una cesària (però no obria cap panxa, jugava amb peces de fusta, així que no sap què és).

El canvi d’hospital també va implicar estar localitzable per a fer parts. Per tant, la mama apareix i desapareix. La meva filla, per sort, és una nena molt sociable i s’adapta fàcilment a tot, i es va acostumar ben ràpid a que la mama marxés a mig sopar i la posés a dormir el papa, a ser al parc i haver de marxar perquè la mama tenia un part, o que a mitja tarda vingués la iaia perquè la mama anava “a treure un bebè”.

Per tant, com veieu, tornar a treballar no va ser cap drama. La nena i el pare m’ho van posar fàcil, i la meva feina sempre m’ha agradat... suposo que si no em motivés seria una altra història. I quan hi vaig ser, vaig veure que també m’anava bé relacionar-me diàriament amb persones adultes i tenir responsabilitats més enllà de les de casa. Hi ha gent que no ho entendrà, però d’altres es trobaran com jo: encantades de ser mare i amb el desig de passar tot el temps possible amb els seus fills, però alhora amb la necessitat de fer alguna cosa més. I no per això som pitjors mares. La meva mare sempre ha treballat, ha fet guàrdies com jo, ha anat a congressos i a mi l’únic que em va passar mai va ser anar un dia sense calces a la llar d’infants (i el meu pare em feia les cues tortes).

Ara estic a punt de tornar de nou a la feina, i també pateixo una mica, però les angoixes són diferents: no tinc les que tenia fa tres anys però n’hi ha de noves. Què ha canviat? D’entrada, el meu fill petit té cinc mesos, un més que la seva germana quan em vaig reincorporar, i quan són tan petits un mes es nota. D’altra banda, donat que la seva germana necessita atenció constant (i si la mama hi és l’atenció ha de ser de la mama), i alhora el meu home no és primerenc, ell té més vincle amb el seu pare que el que tenia la nena. Fa tres anys, pare i filla eren ben bé uns estranys, en canvi ara entre el nen i el pare hi ha molta química. Ella només sabia adormir-se al pit, i en canvi ell on s’adorm millor és als braços del seu pare o abraçat al seu nino, i el pit el vol per menjar i prou. Per tant, en l’aspecte afectiu, estic molt més tranquil·la... sé que aquest no el durà sense mitjons. 
En canvi, fa dos dies li vaig intentar donar un biberó de llet artificial i no el va voler, cosa que amb la nena no ens havia passat mai. Menja fruita la mar de bé, però els cereals no li agraden gens de moment, i jo aquesta vegada no tinc cinc litres de llet materna emmagatzemats al congelador. En canvi té curiositat pel menjar dels grans i quan veu un plat se’l mira atentament. L’altre dia dinava en una terrassa d’un bar i quan va veure el plat de pollastre amb patates que em van servir va escopir el pit i es va llençar cap al meu dinar, i confesso que va tastar una patata fregida i li va encantar.
L’altre tema que canvia és el nombre de nens que deixo. Fa tres anys deixava a casa una nena, però ara deixo una nena i un nen. I la feina no és doble, sinó que es multiplica per 8 o 10.
I la nena... em té disponible des del mes de desembre, es lleva i hi sóc, la porto a dormir cada dia i li explico jo el conte, i ara a més a més des que ha acabat l’escola bressol pràcticament no ens hem separat.. Jo ja li he explicat que la mama tornarà a treballar (per guanyar euros), i que ella té molta sort de tenir més vacances, i que haurà de vigilar que el papa cuidi bé el seu germà i avisar-lo si es fa caca i no se n’adona, etcètera, però ja veurem què passa demà. I també espero que mentre el seu pare dóna la fruita al nen ella no desmunti la casa.

Per acabar, explicaré les meves aventures amb el tirallet quan la nena era petita. Des que tenia tres mesos, vaig començar a treure’m llet i congelar-la. Hi ha mil moments per a treure’s llet, i cadascú troba el seu: entre presa i presa, just després de la presa... el tema és anar provant. Hi ha qui obté més llet si mira fotos del seu fill, o olora la seva robeta... tot això allibera oxitocina, que és l’encarregada de la sortida de la llet. Si pot ser, és ideal no tenir estímuls estressants, ja que l’adrenalina no ajuda pas.
Els meus fills sempre han mamat d’un sol pit per presa, i per tant m’anava molt bé aprofitar la pujada de llet i just després que mamés la nena em treia llet de l’altre pit. Això no ho podia fer sempre, perquè potser coincidia que érem fora, o hi havia algú a casa, o la mandra em superava, o la nena se m’adormia als braços i si la canviava de lloc es despertava... però ho feia sempre que podia (només de dia, de matinada era incapaç), i vaig acumular gairebé cinc litres de llet. El primer dia que ho vaig provar van sortir quatre gotes, el següent 40ml, i després alguns dies treia 100 o 150ml d’un pit i saltava d’alegria. Als matins, després de l’estímul nocturn, em treia molta més llet, i als vespres poca cosa sortia.

No vaig fer mai cap assaig amb el biberó. Una amiga meva farmacèutica em va regalar el biberó més semblant al pit matern (ara n’hi ha molts, però fa tres anys no tants), i dues setmanes abans d’anar a treballar vam tenir un casament de nit i els meus pares es van quedar la nena, i va menjar sense problemes.

A banda de les reserves del congelador, un cop vaig començar a treballar marxava de casa amb la nevera portàtil, el tirallet i els potets, i cada tres hores (si podia) em treia llet dels dos pits i la guardava a la nevera de la Sala de Parts on guardàvem la medicació (a la de la sala d’estar la meva llet hagués acabat dins del cafè d’algú). Escapar-me cada tres hores no sempre era fàcil, i tampoc estava ben vist per tots els meus companys. Si per exemple em tocava quiròfan, aprofitava l’estoneta entre una intervenció i l’altra, però si alguna s’allargava acabava amb mal de pits. A la sala de parts no hi havia horaris, i per tant alguns dies podia passar sis i set hores sense poder-me treure llet, i a banda del mal de pits patia per si l’endemà la meva nena tindria prou menjar.
Si un dia no m’havia tret prou llet, durant la nit li donava sempre el mateix pit i així l’endemà tenia l’altre ben ple i me’l buidava abans de marxar. Tot i fer això, les reserves del congelador anaven minvant, i jo patia perquè volia fer lactància materna exclusiva fins que la nena tingués sis mesos. I de tant en tant les passava magres un parell de dies amb alguna obstrucció de conductes.


Oi que us heu atabalat només llegint-me? Doncs jo també em vaig atabalar. Sempre patint per si havia deixat prou llet, mirant la quantitat de llet que sortia i alhora el rellotge per veure quanta estona feia que havia marxat de la consulta o d’on fos... un bon número. Quan la nena tenia sis mesos i un dia, es va prendre el primer biberó de llet de fórmula, i no li va fer pas cap lleig. I vaig pensar “tant muntatge i potser no calia”. Vaig deixar de treure’m llet, ja no podia suportar el soroll del tirallet ni les estirades de mugró. Aquella decisió va ser un gran alleujament. La meva producció de llet es va anar adaptant a les preses de la nena i a la introducció de l’alimentació complementària, jo vaig tornar a gaudir plenament de la lactància i la meva filla va mamar fins als 18 mesos i “teta” va ser una de les primeres paraules que va aprendre. Si la mama hi era, prenia pit al matí i abans d’anar a dormir, i si no hi era es prenia el biberó alegrement. La veritat és que m’ho va posar ben fàcil.

Amb aquesta experiència, aquesta vegada no he emmagatzemat llet amb la idea de combinar pit i biberó a partir d’ara... i de moment al meu nen no li sembla gaire bona idea, així que porto un parell de dies fent servir el tirallet. La fruita ens estalvia una presa de llet, i anirem provant diferents marques de llet de fórmula i cereals amb l’esperança de trobar alguna cosa que li agradi. D’aquí uns dies us ho explico a “Reflexions postvacacionals, capítol II”. Desitgeu-me sort!

Finalment, us animo a comentar les vostres experiències amb la tornada a la feina després del permís per maternitat. Llegir diferents històries serà de gran ajuda a altres mares en la mateixa situació que jo.