Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Fibromiàlgia i embaràs



Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Hi ha dues coses a la vida que m’hagués encantat fer bé, però no hi ha hagut manera: una d’elles és cantar (bé), i l’altra dibuixar. És per això que vaig agrair enormement tenir un professor de dibuix a l’escola amb tendències abstractes, que no ens va fer dibuixar mai un paisatge... llàstima que a Música no fèiem altra cosa que cantar. Bé, la meva poca gràcia per al dibuix (la qual les meves pacients poden comprovar a la consulta quan intento dibuixar miomes o placentes prèvies) fa que senti una profunda admiració per als qui hi tenen la mà trencada... i aquest és el cas de la Sònia, una artista de la il·lustració en tota regla. El seu talent no només és saber dibuixar, sinó que és fer-ho amb gràcia, amb art, amb tendresa, saber transmetre...

La Sònia té un bloc: http://www.soniagonzalezilustracion.blogspot.com.es, on comparteix els seus treballs que tan enamorada em tenen, i a la darrera entrada, del dia 20 d’abril, ens explica de manera il·lustrada una malaltia cada cop més freqüent i alhora desconeguda com és la FIBROMIÀLGIA.
Pel que fa als símptomes, a com se senten les persones que la pateixen, ningú ho podria explicar millor. Així que us aconsello que hi feu una ullada i jo tan sols afegiré quatre coses sobre l’embaràs en dones amb la malaltia.



Quan una dona té una malaltia crònica, sigui quina sigui, tard o d’hora es pregunta si podrà ser mare, si l’embaràs complicarà la seva malaltia, si el seu fill pot veure-se’n perjudicat i si li podrà donar el pit. Hi ha poques malalties que contraindiquin la maternitat, i la fibromiàlgia NO és pas una d’elles. Algunes malalties cròniques empitjoren durant l’embaràs, mentre que d’altres milloren però donen guerra en el postpart. I d’altres no se’n veuen afectades. I el fet de donar el pit o no es basa en la compatibilitat dels tractaments amb la lactància i en la disponibilitat de la mare per a llevar-se a les nits o sostenir la criatura.

La fibromiàlgia és una malaltia reumàtica crònica patida per moltes més dones que homes. Es caracteritza principalment per dolor crònic generalitzat a diferents parts del cos (hi ha uns punts clau que ens ajuden al diagnòstic). Un dia fa mal aquí, l’altre fa mal allà. Aquest dolor pot ser més o menys intens i pot anar acompanyat de fatiga, cansament, simptomatologia depressiva (que pot estar desencadenada també per la presència de dolor... va ser primer l’ou o la gallina?), inflor d’articulacions, dolors menstruals, alteracions del ritme intestinal o trastorns del son, entre d’altres.

Ja que és una malaltia crònica no disposem, avui dia, d’un tractament curatiu que la faci desaparèixer. Però sí podem pal·liar-ne els símptomes amb antiinflamatoris, relaxants musculars o fàrmacs antidepressius, entre d’altres. Alhora, és importantíssim el tractament més enllà de les pastilles: teràpia psicològica per a afrontar la malaltia i tractar la simptomatologia depressiva, tractaments de fisioteràpia i osteopatia per a millorar el dolor, meditació, tècniques de relaxació, reduir l’estrès, mantenir uns bons patrons de son o realitzar exercici físic moderat.

Quan una dona amb fibromiàlgia es planteja la maternitat, d’entrada ha de saber que el seu fill/a no patirà cap conseqüència de la malaltia. Ni tindrà malformacions, ni tindrà més risc de prematuritat o baix pes, ni li passarà res. La malaltia l’afecta exclusivament a ella.

Els estudis sobre els símptomes durant l’embaràs són contradictoris, i mentre que alguns parlen d’un empitjorament de la simptomatologia (sobre tot en el tercer trimestre), d’altres no hi veuen diferències o observen que fins i tot disminueix el dolor... de fet, generalment les malalties reumàtiques tendeixen a donar-nos treva durant l’embaràs i a rebrotar en el postpart. Sí que s’han descrit més nàusees i malestar en el primer trimestre.

Un altre tema a plantejar-se és, segons la gravetat dels símptomes i com afecten la vida diària de cada dona, si és el moment de tenir cura d’una criatura petita i dependent. El moment ideal és quedar-se embarassada en un moment en què tinguem la malaltia més o menys controlada i sense uns símptomes massa acusats, però la decisió ja és individual de cadascú i no som qui per jutjar. Podem aconsellar esperar a trobar un període de calma, això sí. Ja no només per passar un embaràs més o menys bo, sinó per després estar prou bé per a tenir cura del nadó.

Pel que fa als medicaments durant l’embaràs, cal valorar individualment cada cas, amb els pros i contres de cada fàrmac, i en ocasions canviar-ne alguns per d’altres més segurs o més estudiats durant l’embaràs. Un aspecte molt important a tenir en compte: els antiinflamatoris estan absolutament prohibits en el tercer trimestre de l’embaràs. Els tractaments de fisioteràpia i osteopatia es poden continuar sense problemes.

Pel que fa a la lactància, una mare amb fibromiàlgia fabricarà la mateixa llet que una altra sense la malaltia, i a priori no li direm que no doni el pit. Simplement hem de tenir en compte diversos aspectes: d’entrada, sabem que el descans és molt important per a aquestes dones, i per tant depenent dels símptomes no serà massa bona idea que es desperti quatre vegades cada nit. D’altra banda, hem de veure si té prou força als braços per a sostenir la criatura, cosa que es pot facilitar amb l’ús de coixins d’alletament o bé donant el pit estirada al llit de costat. I després hi ha el tema de la medicació: si donem el pit, hem de comprovar que allò que prenem és compatible amb la lactància, i si no és el cas es pot valorar canviar cap a fàrmacs més segurs mentre duri el període d’alletament. Per tant, hem de valorar què és més convenient en cada cas individual, segons els símptomes, els tractaments i el desig matern.

Bé, espero que hagueu gaudir tant com jo veient les obres d'art de la Sònia, i que us hagin agradat les seves explicacions i il·lustracions sobre la fibromiàlgia. 

dijous, 18 d’abril del 2013

Judicis


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Fa uns mesos l'Aida, una doula que conec, m'explicava en què consistia la seva professió. De tot el que em va dir em em va quedar gravada la frase "nosaltres no jutgem". Quantes vegades, al llarg del vostre embaràs, part, i sobre tot postpart, us heu sentit jutjades per aquells qui us envolten? A mesura que ens anem sentint jutjats i qüestionats, una vegada i una altra, ens acabem creient que potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé, i la nostra autoestima se'n ressenteix. Així que, com diria en Laporta... "al loro!".

Si cerquem al Diccionari de la Llengua Catalana el significat de jutjar, trobarem el següent:


jutjar 


v. tr. [LC] Decidir quelcom a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa). 
v. tr. [DR] Pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). No sabem encara qui ha de jutjar la nostra causa. 
tr. [LC] Emetre una opinió amb què s’aprova o es blasma (quelcom). Com t’atreveixes a jutjar la seva conducta? 
tr. [LC] [DR] Ésser de l’opinió que (quelcom) és de tal o tal manera, té tal o tal qualitat. Això, no ho jutjo digne de tu. 
tr. [LC] [DR] Exercitar el judici.



Als jutjats jutgen els jutges, però al carrer tothom es considera amb el dret d'emetre judicis. Familiars, amics, coneguts, gent que passa pel carrer, professionals. Això en moltes ocasions és inevitable, però n'hem de ser conscients i hem d'aprendre a fer que no ens afecti. Podem escoltar els consells que creiem que ens poden anar bé, però hem de saber establir un filtre selectiu i fer que algunes coses ens entrin per una orella i ens surtin per l'altra.

Abans de l'embaràs ja ens estan jutjant. Si ja vivim en parella des de fa uns anys, o bé estem casats, ja hi ha qui afirma que hauríem de tenir un fill, sense parar-se a pensar què n'opinem els interessats al respecte. El dia que ens decidim, hi haurà qui s'alegri, però també hi haurà algú que pensarà que som uns inconscients, precisament ara, que podíem fer això o allò, o que ens trobem en ple auge professional, o que no tenim prou estabilitat...

Després resulta que no dones per més i agafes la baixa. Sempre hi ha qui ha "aguantat" més que tu, més setmanes, que ha trencat aigües a la feina, i que ha conduït 100 quilòmetres amb ciàtica sense sentir-se els dits dels peus... felicitats, li ha servit d'alguna cosa? I, si pel contrari, ets de les que treballes fins l'últim dia, algú considerarà que li fas la pilota al teu cap i que ja hauries de ser a casa preparant la canastreta.

"Vull un part no intervingut"... "Estàs boja, quines ganes de patir". I si pel que sigui és un part induït, o amb analgèsia, també hi ha qui et considerarà paranormal. La qüestió és opinar. I si vols parir amb música? O veure com surt el teu fill amb un mirall? El més important és el que TU vols, sense tenir en compte què diran els altres, ni fent les coses perquè toca. Ara el part sense intervenció i sense analgèsia està cada vegada més extès, i això fa que moltes dones sentin que s'han de justificar quan sol·liciten analgèsia peridural.

La lactància és un altre punt que genera nombrosos judicis. Si dones pit, si no en dones... i si alimentes el teu fill a demanda. "Es passa tot el dia amb el nen enganxat, no té horaris" és una frase típica després d'haver visitat un recent nascut. I, com no, la frase estrella: "aquest nen es queda amb gana". Sense efectuar una anàlisi qualitativa de la teva llet en un laboratori, més d'un visitant es creu amb el dret a jutjar-la: si en tens prou, si és prou bona, si alimenta prou... Si tu estàs anímicament bé i tot està anant fantàsticament, aquests comentaris seran inofensius, però si estàs emocionalment desorientada, físicament cansada, la lactància no està essent un camí de roses, i vas sentint comentaris d'aquests, la teva seguretat trontolla.

I un cop han passat les primeres setmanes, al voltant de la criança dels fills s'emeten tants judicis que es col·lapsaria l'Audiència de Barcelona. L'alimentació, el son, les demostracions d'afecte, l'escolarització... tot és susceptible de ser jutjat. Però pobra de tu que opinis sobre el que fan els altres a casa seva.

Davant de tot això, els meus consells: seguretat en una mateixa, convicció davant d'allò que s'està fent i, sobre tot, seguir el nostre instint. Ningú coneix els vostres fills i la nostra família tant com nosaltres. Hem de confiar en nosaltres mateixes.  I, si sabem que ens jutjaran, podem preparar l'escut... no hi ha res com anar un pas per davant de les coses i estar-hi preparat. De vegades tindrem respostes per a aquells qui ens jutgen, però d'altres simplement ignorar allò que ens diuen serà suficient.

Sí que és cert que hi haurà persones que ens poden donar molts bons consells o explicar-nos les seves experiències per a que en poguem extreure allò que necessitem... l'ideal és que ens donin el mapa, però que siguem nosaltres els qui trobem el camí. Protegir-nos dels que ens jutgen no implica aïllar-nos en la nostra veritat absoluta. Però és important saber qui hem d'escoltar, qui ens pot ajudar, i qui només ens tocarà la pera. I és per això que hi ha gent que contracta una doula: perquè, si fa el que ha de fer, no jutja.

Sobre tot, no deixeu que els judicis dels altres us facin trontollar.

dijous, 11 d’abril del 2013

Avui us parlo d'Educació

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Com ja sabeu, el títol d'aquest blog és "Diari d'una mare ginecòloga". Doncs avui deixo la ginecologia a la butxaca per parlar exclusivament com a mare. I és que us vull presentar un blog que il·lustra un gran projecte. Es tracta d'Aula de Socials: Reflexions d'un professor de Secundària, i el seu autor és el Jordi Viaplana, el meu marit i company de viatge.

L'enllaç és el següent: http://www.quaderndelprofessor.blogspot.com.es
També el podeu seguir a Twitter: @jordivia.

Nosaltres som pares, i el Jordi, a més a més, és professor de Secundària des que va acabar els estudis universitaris de Geografia. La seva professió l'apassiona... i dic professió i no feina perquè de feina no en té... és el que té el sistema, que per molt bé que ho facis, a l'Escola Pública no ets més que un número.

Però no desespera, i continua treballant des de casa. Actualment està cursant un Màster de Direcció i Gestió de Centres Educatius per a obtenir eines per a dur a terme el seu gran projecte: un institut-escola un pèl diferent dels centres convencionals. No és pedagogia lliure, ni Waldorf, és diferent. Però és un projecte molt xulo que s'ha de dur a terme.

És per això que comparteixo aquest enllaç amb vosaltres. Sé que em llegeixen moltes mares, i també molts pares. I per a engegar això calen mestres i professors/es, però també famílies que busquin aquest tipus d'educació per als seus nens i nenes. Pugeu al tren amb nosaltres?