Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimecres, 5 de juny del 2013

Experiències alletant... i deslletant


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Quan fem lactància materna, arriba un dia en què, pel motiu que sigui, deslletem el nostre fill o filla. Alguns es deslleten sols, i altres no deixarien de mamar mai i és la mare qui, pel motiu que sigui, marca el moment. Avui no entraré en què és millor, ni quan és el moment, ja que a cada casa es fan les coses d'una determinada manera. Simplement explicaré què m'ha funcionat a mi amb els meus fills: dos nens diferents, i dues situacions diferents. Hi ha mares que alleten més temps, igual que n'hi ha que no ho fan, i cadascú sap quan és el seu moment.

He donat el pit als meus fills 18 i 22 mesos respectivament. I les dues vegades he estat jo qui he decidit deixar-ho i per motius diferents.

La meva filla gran va parlar molt aviat, i amb 18 mesos podies mantenir una conversa amb ella. Com a nena d'alta demanda que ha estat des del dia que va néixer, anar a dormir era tot un número: "ara dona'm teta", "ara fes-me un bibi", "ara rasca esquena", "ara estira't aquí"... i així podien passar ben bé dues hores fins que se li esgotaven les piles. I a més a més mamava dos minuts i amb ànsia, i em feia mal, de manera que vaig deixar de gaudir de la lactància i vaig decidir plegar. Va ser relativament fàcil: li vaig explicar que la llet de la teta era pels petits, i que ella era gran i havia de beure llet fresqueta de la nevera, i ho va entendre a la perfecció. Ens va ajudar el fet que eren vacances de Nadal i anàvem desmarxadíssims amb els horaris, de manera que a l'hora de dormir no seguíem les rutines habituals. No vam tenir plors, ni rebequeries, ni res de res. Va ser una fase més que vam superar amb èxit.

Quan estava embarassada del nen, la nena cada dos per tres deia que quan naixés el seu germà ella voldria tastar la llet de la teta. Jo li deia que cap problema, tot i que tampoc m'imaginava fent tàndem. Fins i tot un dia va venir a casa una amiga amb el seu nadó i ella n'hi va demanar, però no va saber mamar. Treia la llengua i reia, però no s'atrevia a agafar-se. Quan va néixer el nen, tal com va entrar ella per la porta es va mirar el seu germà durant uns segons i el primer que va demanar va ser tastar la llet del pit. I tampoc sabia mamar. Quan el seu germà prenia pit, ella de vegades donava el pit a alguna nina (en una posició perfecta que ja agradaria a moltes mares primerenques), però no feia massa cas del tema.

El nen va mamar moltíssim a les nits fins passat l'any, moment en què jo estava físicament destrossada. Pit cada hora, dormint com en Quasimodo, llevant-me a les nits a fer parts i fent guàrdies... no tenia ganes de fer res, no gaudia de res perquè només pensava en dormir, i el dia que no vaig veure un semàfor en vermell i me'l vaig saltar (per sort no va passar res) vaig tocar fons i es va acabar el pit de nit. Va ser una nit dura, però a partir de llavors el nen va dormir molt millor i jo em trobava molt millor i tenia moltes més ganes de fer coses i l'energia de sempre.

De dia, però, va continuar prenent pit. No me'n demanava massa, tan sols a primera hora del matí i quan es llevava de la migdiada, i si li entrava la tonteria de gana-son a les 7 de la tarda. I només si hi era jo, és clar. Això sí, si estava malalt, s'alimentava de pit. Però va arribar un moment en què als matins ja no demanava pit, i només mamava cada 3-4 dies, i jo volia començar una dieta... així que vaig decidir plegar. Ell, amb 22 mesos, no tenia la maduresa de la seva germana, i si li explicava la història de la lleteta de la nevera ja podia dir missa... és un home en miniatura, i els homes necessiten instruccions concretes i explicacions pràctiques. Vaig optar per la tècnica de les tirites: una tirita a cada pit, i "la mama té mal a la teta". El primer dia va al·lucinar, i anava repetint "a mama, a maaaal", i reia. Quan demanava pit, ràpidament em posava les tirites i es conformava, i li feia gràcia i tot. Fins que ja ho va deixar de demanar. Passat un mes, aproximadament, me'n va demanar, però ja no sabia com agafar-se. I veu la seva amigueta prenent pit i no fa cap comentari al respecte, ni en demana.

Com veieu cada nen, encara que sigui de la mateixa mare, és un món. El que em funciona amb un és impensable amb l'altre, tant amb el pit com amb la resta de coses. No negaré que trobo a faltar donar el pit. Per mi la lactància ha estat una època fantàstica de la meva vida, i n'he gaudit moltíssim. No em sento malament pel fet d'haver estat jo qui ha dit prou les dues vegades, i més veient que tant la nena com el nen han acceptat el canvi amb tota la naturalitat del món, com una fase més en el seu desenvolupament. No hi ha una edat màxima per deixar de donar el pit, però a totes ens arriba el moment algun dia.

dimarts, 4 de juny del 2013

Confiança mútua: la clau de l'èxit

Si cerquem la paraula confiança a Google, la primera entrada que ens apareix correspon a la Wikipèdia, i diu així: La confiança és un sentiment cap a les altres persones que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta. La societat es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment de normes comunes. Aquesta confiança també es dóna en altres espècies animals però no es considera com a tal perquè depén de l'instint, no és conscient com en el cas dels humans. Quan la confiança està més enllà de la racionalitat, això s'anomena fe.

Les persones confiem en altres persones diàriament i en molts aspectes de la vida. De vegades ho fem d'entrada, si no tenim cap motiu per a desconfiar, i d'altres vegades necessitem que se'ns demostri que podem confiar. Tot dependrà de la nostra manera de ser i de les nostres experiències viscudes.

Pel que fa a la Salut, els usuaris o pacients no tenen més remei que confiar en algú. A la Sanitat Pública no sempre es té l'opció de triar (però sempre es pot demanar un canvi o una derivació a un altre lloc), i en Sanitat Privada tenim més opcions, però sempre hi ha una primera vegada en la qual ens posem en mans d'aquella persona que no coneixem i hem de pressuposar que farà bé la seva feina.

Pel que fa a la Salut de la Dona i l'atenció a l'embaràs, part i postpart, la confiança és sumament important. En una especialitat en què les pacients tenen moltes coses a decidir, i cada vegada estan més informades i acostumen a tenir clar què volen, la relació pacient-professional s'ha de basar en la confiança... però en la confiança mútua. Per a que tot vagi bé, hem d'estar tots tranquils i relaxats, i segurs de nosaltres mateixos.

Jo estic encantada de deixar que el part segueixi el seu curs fisiològic si estic tranquil·la. Què em dóna tranquil·litat? D'entrada, saber que la mare i el fetus estan bé. La mare em pot transmetre verbalment que està bé, li puc prendre la tensió, puc saber si es tracta d'un embaràs de baix risc, etcètera, i sé que el fetus està bé si té un monitor (continu o intermitent, segons la situació) correcte. Per exemple, deixaré que un expulsiu sigui més llarg si estic escoltant el fetus, si veig que no fa desacceleracions o si es recupera bé en cas de fer-les (els descensos de la freqüència cardíaca fetals són habituals en l'expulsiu, i hem de comprovar que posteriorment es recupera el ritme correcte). En canvi, si va passant l'estona, apretem, no surt, fa estona que no el sentim, ens posem nerviosos.... acabem instrumentant. Una altra cosa que em dóna tranquil·litat, per exemple, és el fet que tota dona en treball de part porti una via venosa, encara que sigui tapada i no se li estigui administrant res. Si ens fa falta, la tenim. I, per últim, però no menys important, necessito que confiï en mi i en la resta de professionals que estem en escena.

I també em sento segura si em sento còmoda amb la situació, si sé que aquella dona confia en mi, si sé que se sent segura. És a dir, la relació de confiança ha de ser mútua, bilateral. Si la detecto hostil, desconfiada, penso que està disconforme o que a la mínima em denunciarà, no anem bé. O si per exemple tinc el pressentiment que està passant alguna cosa, o estic detectant que alguna cosa no va bé, i he d'actuar, m'agrada que la meva pacient sàpiga que no li estic fent un fórceps o una cesària perquè a mi em ve de gust, sinó perquè és el que toca en aquell moment per a que tothom estigui bé. Perquè si es pensa que li he fet la cesària per marxar a esquiar, no estarà satisfeta, i la satisfacció és tan important com la salut física.

Si la dona se sent segura, allibera oxitocina, que és l'hormona encarregada de la progressió del part i de la presència de contraccions. Com he explicat en l'entrada anterior, quan era resident em va quedar gravada una frase de Michel Odent: "l'oxitocina és l'hormona de l'amor". I és ben cert, perquè els seus nivells augmenten durant l'acte sexual i en l'orgasme. D'altra banda, l'adrenalina, que s'allibera en situacions d'estrès, inhibeix l'oxitocina.

Una dona que està de part i se sent segura i ben acompanyada té les condicions ideals per a que el procés evolucioni correctament (tot i que això no és l'únic fet condicionant evidentment). I alhora té eines per a adaptar-se a la situació segons com van esdevenint els fets, i encaixarà molt millor la necessitat de qualsevol intervenció o actuació mèdica. En canvi una dona que se sent insegura, en un medi hostil, que no confia en qui l'està atenent, segrega adrenalina i és més difícil que tingui el part que volia. I, a més a més, no gaudirà i no marxarà contenta i satisfeta.

Si el mateix professional que ens assisteix el part ens ha controlat els nou mesos d'embaràs, cultivar aquesta relació de confiança mútua és relativament fàcil. Si hi ha sintonia ens acabem guanyant la confiança de la pacient, i si no n'hi ha probablement buscarà un altre professional. Però també n'hi ha que continuen amb nosaltres, malgrat no estar del tot a gust... i això que als hospitals no segrestem la gent. I la desconfiança és una gran font de problemes.
Quan qui ens controla l'embaràs no és la mateixa persona que ens assisteix el part, sempre hi haurà algun tipus de contacte abans de l'expulsiu, encara que sigui a l'últim moment. De seguida veurem si hi ha confiança. De vegades dedicar cinc minuts a parlar amb la pacient, presentar-nos, conèixer la seva història clínica i saber quines expectatives té del seu part, és suficient. No li podem veure abans el cul que la cara, ni a la privada ni a la pública.

La pacient, com a pacient, també ha de posar el seu granet de sorra i estar oberta a confiar. Hi ha dones que no es refien de la seva pròpia ombra i troben problemes a tot arreu: tant amb el metge com amb l'administrativa, amb la temperatura de la sala, amb el del restaurant, amb la mestra del seu fill i a tot arreu on van. I en algun lloc han de parir...

El meu consell a totes les futures mares és que, si poden, triin el professional que les acompanyi en aquest període tan trascendental de les seves vides. I que confiïn en aquesta persona o en aquest equip de persones, o bé busquin algú amb qui se sentin realment còmodes. Només així acabaran satisfetes amb el seu part, sigui quin sigui el desenllaç. En Obstetrícia, la clau de l'èxit es troba en la confiança mútua.