Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimecres, 25 de març del 2015

Ginecòlegs (i ginecòlogues) amb cor de... ginecòlegs (i ginecòlogues)?


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Avui em dedicaré a reivindicar una mica la meva professió. I és que fa uns dies vaig veure compartit a través de les xarxes socials el bloc d’una llevadora on parlava de com es tendeix a demonitzar la figura dels ginecòlegs i a santificar la de les llevadores. I titulava l’article “Gines con corazón de matronas”. La intenció és bona, perquè explica que sobre tot les noves generacions de ginecòlegs (majoritàriament dones) ens preocupem per les dones i treballem per la seva salut dia rere dia després d’estudiar durant molts anys, però la frase no la trobo gens encertada. El fet de dir que tenim cor d’una cosa que no som dóna la raó a qui ens titlla d’insensibles.

Jo tinc cor, sí, però el meu cor és meu, i no de llevadora. I és que estimo la meva especialitat com l’estimen molts dels meus companys de professió, i això no és res estrany, ni tenir cor d’un altre col·lectiu professional (com si no tenir cor fos inherent a la nostra professió). Obstetrícia i Ginecologia és una especialitat molt dura. Has de donar molt de tu mateix, tant a nivell físic com emocional, i no et fas pas ric (encara que hi hagi gent que s’ho pensi). A l’hora de triar-la, habitualment saps on et fiques, i no és de les que s’acostuma a triar per eliminació. Vaja, jo quan vaig acabar la carrera tenia molt clar a què em volia dedicar i vaig tenir la sort de poder-ho aconseguir... però si no estàs molt motivat no ho aguantes (horaris intempestius, alt risc de demanda judicial respecte altres especialitats, quan les coses van malament van MOLT malament...).  

Les llevadores s’encarreguen de la salut sexual i reproductiva de la dona, acompanyant-la des de l’adolescència fins la menopausa, englobant també els períodes d’embaràs, part i postpart. Tot sempre des del punt de vista de la fisiologia i la normalitat. En canvi, els ginecòlegs som els metges especialistes en salut de la dona i ens formem en dos aspectes: en la normalitat i en la patologia. Això no fa que siguem més que les llevadores ni que ens hagin de posar cap catifa vermella per on passem, però la nostra titulació i formació ens dóna eines per a assistir la dona en situacions de patologia A MÉS A MÉS de la normalitat. És a dir, un part normal pot ser assistit per una llevadora i també per un ginecòleg, però un fòrceps o una cesària només els podrà dur a terme el ginecòleg. Però quan jo estic assistint un part normal (que són els que més m’agraden, òbviament) no estic fent res que no hauria de fer.

D’altra banda, segons el model sanitari el paper de cada professional varia. Aquí a Catalunya a la sanitat pública tot el que no se surt de la normalitat és dut a terme per llevadores, actuant el ginecòleg en cas de patologia. En canvi, en la sanitat privada els controls ginecològics preventius se solen fer amb el ginecòleg, igual que el control de l’embaràs i l’assistència al part. És per això que als hospitals públics pot ser que una dona no vegi el ginecòleg en tot el procés del part, ja que només se l’avisa en cas de complicacions... i llavors quan entra ja es té la sensació que ve a trencar el karma, a girar la truita, i a fer que el que era bonic deixi de ser-ho. Tinc una companya i amiga que feia guàrdies en un centre públic on les dones estaven a càrrec de les llevadores si no passava res, i de fet fins i tot quedava malament que ella entrés en una sala de dilatació a saludar una pacient. Llavors, quan alguna cosa es torçava i entrava en escena sempre era la dolenta de la pel·lícula: “senyora no em coneix de res, porta aquí tot el dia de bon rotllo i jo ara li faré un fòrceps”.  I és que si només apareixem quan les coses no van bé, clar que la nostra presència s’associa a mal rotllo.

Que sabem i puguem fer cesàries o fòrceps no vol dir que tots ens morim d’emoció per fer-ho. Sí que hi ha ginecòlegs que no fan una praxi del tot correcta i abusen dels seus coneixements, però també hi ha llevadores que no són tan dolces i amants de la normalitat. Una cosa no treu l’altra... no tothom és un sant. Hi ha mals ginecòlegs, males llevadores, males auxiliars, mals zeladors, igual que hi ha mestres desmotivades i fruiteres que et colen fruita picada quan no mires. Però això ja no depèn de la titulació sinó de la persona en si.

Pel que fa a l’empatia amb la pacient, també és quelcom inherent a la persona, independentment de si és ginecòleg, llevadora o acomodador del cinema. Tampoc es pot generalitzar. El bon professional, sigui què sigui, si és un professional amb cor (amb cor de si mateix) cuida la pacient i intenta oferir-li un part que s’ajusti al màxim possible a les seves expectatives. La tendència de tots els professionals és, cada dia més, escoltar les dones i voler saber què volen. I quasi tots, en global, anem caminant en aquesta direcció. He vist evolucions molt positives en persones del meu entorn en aquest aspecte, i tot pel bé de les seves pacients.


En definitiva, tot és qüestió de treballar en equip, amb cor i empatia, i amb rigor mèdic i científic, i amb el benestar de les nostres pacients com a objectiu principal.

diumenge, 1 de març del 2015

El més llegit


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Avui m'he posat a remenar pel bloc i he mirat quan el vaig començar, i resulta que ja ha fet 4 anys. El vaig crear el 21 de febrer de 2011, i l'endemà el vaig estrenar amb la primera entrada, titulada "El perquè de tot plegat". En aquell moment la meva filla gran no tenia els tres anys, i estava a punt de parir el petit. Estava de baixa, vivint l'embaràs i els dies previs al part en primera persona, i tenia ganes d'escriure, així que em vaig animar. Després va venir una altra entrada, i una altra, i moltes més (tot i que m'encantaria escriure més sovint!). El vaig crear amb la idea que fos el pas previ a escriure un llibre, ja que era més ràpid anar escrivint i penjant que no pas començant pel principi i guardant-ho tot. Ara la idea del llibre em torna a rondar per la ment, i quan puc li vaig donant forma, i també tinc una pàgina web personal en marxa (oi Albert??). 

La veritat és que el bloc ha tingut una molt bona acollida a la xarxa. I m'ha donat la possibilitat d'establir contacte, encara que sigui virtual, amb altres professionals de salut 2.0, amb bloguers i blogueres, amb gent emprenedora, amb persones interessants… He sabut d'iniciatives i projectes molt engrescadors, i també he rebut correus i comentaris molt xulos. No he fet mai res especial per atraure visites, ni tinc la més mínima idea de SEO, ni sabia què eren les paraules clau fins fa quatre dies. Simplement he anat compartint al Facebook cada entrada nova, i els lectors (o bàsicament lectores) heu fet la resta. 

Blogspot et dóna l'opció de veure les estadístiques del teu propi bloc. Pots veure quantes visites tens, des d'on t'arriben, quines són les entrades més llegides, etc, i tot això ho pots buscar en un període de temps determinat (darrera setmana, darrer mes…). Doncs bé, avui he mirat quines han estat les entrades més llegides al llarg de la història del blog, i a través de les quals m'ha conegut més gent. I el resultat ha estat el següent: 


El primer lloc se l'emporta l'entrada sobre l'alimentació en la dona embarassada titulada "El pernil, el Toxoplasma i el gat", amb gairebé el doble de visites que la que ocupa la segona posició. I és que realment una de les preguntes estrella a la consulta és aquesta: què puc menjar i què no? I com no tothom rep prou informació sobre el tema, doncs ho busquen a Internet. 

La segona posició l'ocupa la primera entrada de totes: "El perquè de tot plegat", on vaig explicar qui era i què em portava a escriure un blog. 

Seguim amb una entrada sobre un tema que pot arribar a ser molt angoixant: les pèrdues durant el primer trimestre de l'embaràs, que podeu llegir aquí. Quan una dona té pèrdues estant de poc temps, i no sap què passarà, i sovint el seu entorn encara no sap que està embarassada i no ho pot compartir amb ningú a banda de la parella, passa uns dies bastant durs. I a més a més no nota moviments fetals encara, així que no sap si la cosa va bé o no fins que arriba el dia de l'ecografia. Així doncs, m'alegro d'haver estat útil per a més d'una en un moment tan delicat.

En quart lloc trobem una entrada relativament recent, escrita aquest estiu, i tirant a polèmica: "Vacances que comencen, embarassos que acaben". I parla precisament d'això: d'induccions quan no toca, d'intervencions excessives, etc, només per motius purament logístics. Però això no implica que totes les induccions i cesàries siguin per comoditat del professional, ni molt menys. Però un punt d'autoconeixement i esperit crític cal tenir, i alhora cal saber confiar en els professionals de la salut. L'ideal és l'equilibri entre el principi d'autonomia del pacient i el principi de beneficència. I que tothom actui amb l'ètica per davant òbviament. 

Seguim amb un tema que vaig viure en primera persona quan vaig tenir el nen, i que no acostuma a sortir gaire als llibres ni a les classes de preparació al part: els inicis de la lactància. Perquè una cosa és la teoria (tranquil·litat, buscar la posició correcta, pits al sol…), i l'altra la pràctica (visites a dojo, gent dient-te el que has de fer…). Però després de la tempestat arriba la calma, no patiu! I mentrestant no esteu soles, hi ha professionals que us poden ajudar. Sort en vaig tenir jo del grup de lactància del meu CAP, i de la Marta i la Marisa. 

I el sisè lloc és per "Cada cinc minuts durant dues hores?", on intento donar eines per saber quin és el millor moment per anar a l'hospital quan estem de part (o pensem que ho estem). Perquè el dogma de "contraccions cada cinc minuts durant dues hores" no és aplicable a totes les dones. I perquè si en algun moment, pel que sigui, no ens sentim segures, no costa res anar a fer una ullada encara que haguem de tornar a casa… no és més "guai" la que ingressa a la primera que la que va i torna tres vegades. 

Després, amb més de 1300 lectures, tenim l'entrada sobre naixement respectat titulada "Part respectat, cesària respectada", que intenta aclarir aquests conceptes. 

I de ben a prop la segueix una altra entrada sobre l'inici de l'embaràs, que parla sobre l'ecografia i l'analítica del primer trimestre i el càlcul del risc de Síndrome de Down. La podeu llegir aquí, però ara caldria actualitzar-la i parlar sobre el test no invasiu, que busca ADN fetal en sang materna (i de moment aquí a Catalunya és totalment privat). 

En novena posició trobem "Per què fem tactes", on explico en quines situacions es fa un tacte vaginal a la consulta o a Urgències. Aquesta entrada és del 2012, i des de llavors a ara encara en faig menys, i molts dels meus companys també. 

I, en desena posició, tenim una entrada que em va fer molta il·lusió escriure, titulada "Bones notícies", en la qual donava a conèixer com havíem canviat la manera de fer una cesària a l'hospital on treballo (Hospital General de Catalunya): amb l'acompanyant a quirofan i sense separació per anar a la Sala de Reanimació. Des de llavors, juny de 2012, seguim polint alguns aspectes. Al maig, si tot va bé, presentaré una comunicació o pòster (segons què m'acceptin) sobre la cesària humanitzada a l'European Congress on Intrapartum Care, a Porto. Tot i que el terme "cesària humanitzada" no m'acaba d'agradar… s'accepten suggeriments. Què tal "cesària en família", per exemple? 

Bé, fins aquí el resum d'aquests quatre anys, esperant que en siguin molts més i que la gent continui buscant informació sobre l'embaràs i el part a Internet. Perquè tot aquest món virtual canvia a la velocitat de la llum, i els blocs potser estaven més de moda fa tres o quatre anys que ara, però encara hi ha gent que els llegeix. Igual que potser des que existeix el whatsapp la gent no entra tant en fòrums. Jo mentrestant aniré escrivint quan els astres s'aliniin i tingui un moment lliure i alhora m'inspiri, i també aniré treballant en el meu llibre. 

Gràcies per llegir-me i acompanyar-me aquests quatre anys!

Laura