Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

diumenge, 17 d’abril del 2016

A nou centímetres: EL LIMBE

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article el vaig escriure no fa massa per al blog de Mater Training, però també em ve de gust compartir-lo aquí amb algun afegiment més.

Si llegiu relats de parts fisiològics (també anomenats naturals, sense intervencions mèdiques ni analgèsia epidural) veureu que moltes dones coincideixen al mateix punt: una mena de limbe, de corda fluixa, més o menys als nou centímetres de dilatació, en el qual les sensacions canvien. Aquest limbe el vivim a diari a la Sala de Parts, i no totes les dones hi reaccionen de la mateixa manera.
El nom de limbe (o llimbs) no es troba als llibres d’Obstetrícia, però trobo que descriu a la perfecció el moment de transició entre dues etapes del part: la fase de dilatació i el període expulsiu. És un moment força estrany, en el qual la dona sent que no pot anar enrere però té una certa por d’anar endavant, de caminar cap a territori desconegut... de saltar a l’expulsiu.

Sovint cal saltar per poder tocar els núvols

El part generalment (recalco generalment, perquè no és així sempre) comença progressivament, amb contraccions suaus que es van fent més intenses. Això permet que la dona s’hi vagi adaptant, convertint-les en les seves aliades i ballant amb elles. Això fa que es tolerin amb més o menys facilitat, treballant sense pausa però sense pressa, com en una cursa de fons. Però en arribar al limbe comença el vertader sprint: s’apropa l’expulsiu. Les contraccions són diferents, sovint més intenses i més seguides, sense deixar massa treva i sense donar temps a la dona a recuperar-se abans que comenci la següent. El dolor és diferent, perquè el cap del nadó comença a baixar pel canal del part i exerceix pressió sobre els teixits del sòl pelvià. Aquesta sensació és nova, i ha aparegut quasi de cop, trencant l’equilibri que s’havia aconseguit durant la cursa de fons.

Just aquí, en aquest punt, a uns nou centímetres de dilatació, es pot arribar a la desesperació, al “no puc més”. Veiem cares de por, d’incertesa, d’indecisió, i també de poder, de valentia i d’entrega a la següent fase. És un dels punts crítics en què algunes dones prefereixen continuar el part amb analgèsia epidural per ser tot massa intens per viure-ho de manera agradable.

El pas pel limbe hauria de ser una cosa ràpida, molt de transició, per entrar en cos i ànima al període expulsiu, l’sprint, l’últim port de muntanya de l’etapa ciclista. El limbe és com un despertar de la fase de dilatació, en la qual fins i tot es podia dormir entre contraccions. És com una corda fluixa fins que es decideix fer el salt. Saltar cap a l’expulsiu o cap a l’opció d’epidural és igual de correcte, no hi ha res millor ni pitjor, la decisió que prengui cada mare estarà bé.

Un bon acompanyament en el part és summament important, tant per part de la parella com dels professionals que assisteixen la dona. Però quan s’arriba al limbe donar el suport adequat és crucial, imprescindible. El desenvolupament del que queda de part, i la vivència que recordi a posteriori la dona, dependran en part de qui hagi estat al seu costat. En aquell moment de “no puc més”, els qui l’acompanyen han de saber distingir entre un “no puc” real i simplement un “no sé on vaig ni què m’espera i això em desconcerta”.

La parella de la dona (o la persona que l’acompanyi) habitualment coneix les seves expectatives prèvies, els seus desitjos, i per tant pot orientar-la, però sense posicionar-se en excés. He vist dones passant-ho molt malament, demanant analgèsia, tancant les cames amb les contraccions i lluitant contra elles, amb parelles dient-los que s’ha de continuar peti qui peti. I també he vist homes espantats, trencats pel dolor físic de la seva dona, sense saber què fer, intentant convèncer-les per a que es posin l’analgèsia epidural i després allò s’ha convertit en retrets. I, evidentment (i són la majoria), he vist parelles molt i molt unides, fent equip al llarg de tot el treball de part i amb una comunicació verbal i no verbal espectacular. Res és jutjable, cadascú fa el que pot i com pot.

Els professionals li hem d’explicar que no passa res, que ara ve la part més intensa, que queda ben poc per abraçar el petit que està en camí i que podrà fer-ho, però si decideix que allò no és el que s’esperava i decideix canviar de plans seguirem al seu costat. Ha de saber que notarà cada cop més pressió, que pot tenir la sensació de trencar-se en dos, però que no es morirà del dolor, i que tot el que està notant és normal en aquesta fase. En aquest moment necessita que li transmetem seguretat. No l’hem de dur cap al terreny de l’epidural simplement perquè ens faci mal veure-la partir amb el dolor, o perquè ens faci pena. Cal intentar pensar què vol ella realment i donar-li la mà per a que trobi el seu camí.

Recordo el part d’una gran amiga, que es va plantejar un part sense intervenció però tampoc estava tancada a res. La dilatació va ser preciosa i tranquil·la, amb alguna migdiada inclosa, de manera que vam perdre la noció del temps i tan sols vam saber que es feia de nit perquè entrava menys llum. Cap als set centímetres tenia dolor, però em va confessar que sentia una curiositat enorme per viure aquell moment, de manera que em vaig prometre que no la deixaria rendir-se (tot i que no hagués estat cap rendició, sinó simplement un canvi de plans). En poca estona va arribar al limbe: les contraccions eren diferents, estava físicament molt cansada, va tenir dubtes, la seva parella li deia que si es posava l’epidural no passava res, i ella va tenir uns instants d’incertesa. Ni la llevadora ni jo ens vam posicionar, però li vam transmetre que si volia era capaç de fer-ho, i realment volia... així que es va cordar el cinturó i va saltar a un expulsiu intens però amb un final molt feliç.

En resum, per a les qui us plantegeu un part sense analgèsia (o per a les que evolucioneu molt de pressa), arribarà en el qual sentireu que no podeu més, que alguna cosa ha canviat, que ja no teniu la situació tan controlada. Benvingudes al limbe. Allà no us quedareu eternament, així que endavant, feu un pas endavant i gaudiu del momentàs que ve a continuació.

Alhora, conèixer què passarà també dóna molta tranquil·litat. És clar que es pot parir sense preparar-se per al part, però buscar un curs de preparació al part que s’adeqüi a les nostres expectatives, o llegir llibres o empapar-se de relats de parts d’altres dones poden ser grans idees mentre esperem que arribi el moment.

Per acabar comparteixo una de les meves imatges preferides d’un naixement: una fotografia realitzada per la Mireia Navarro (estant també ella a punt de parir) una matinada d’agost. La protagonista és una pacient meva que m’ha ensenyat moltíssimes coses, i veure-la us transmetrà força i sensació de “jo també podré”.

 
Imatge de Mireia Navarro - tots els drets reservats


diumenge, 3 d’abril del 2016

Lactància i embaràs

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Porto més de dos mesos sense publicar cap entrada, i és que estic immersa en donar forma al meu llibre (àlies "el llibre sense nom", de moment). Ahir vaig tenir una estoneta a la guàrdia i vaig deixar llest el capítol 2, que porta per títol "Guia bàsica per a navegants", i resol els interrogants més freqüents que truquen a la porta quan veiem les dues ratlles al test d'embaràs. Doncs bé, ahir un dels temes que vaig tocar va ser aquest: Lactància i embaràs. És perillós donar el pit estant embarassada? Parlem-ne! 

A dia d’avui donar el pit més enllà de l'any o els dos anys és el pa de cada dia, de manera que és relativament freqüent trobar una dona que estigui embarassada i alhora estigui alletant el seu altre fill o filla. 

Per a que hi hagi embaràs cal que hi hagi ovulació. I aquesta, sobre tot els primers mesos o mentre hi hagi preses molt freqüents, sovint està inhibida. Però si els cicles menstruals ja han aparegut, encara que sigui de manera irregular, l'embaràs és possible. També hi ha dones que es queden embarassades en la seva primera ovulació, i per tant no arriben a veure la menstruació, de manera que els diagnòstics d'embaràs al tercer o quart mes no són gens infreqüents. 

A la consulta, a les embarassades que ja tenen altres fills els pregunto si han donat el pit i quant de temps, i algunes em diuen que segueixen alletant com una cosa ben normal, però d'altres es posen vermelles o ho diuen amb la boca petita. I és que hi ha moltes dones que se n’amaguen per vergonya, per evitar ser jutjades o simplement per estalviar-se donar explicacions, perquè és quelcom que no sé per què però no sempre està socialment acceptat. Encara se senten comentaris tipus "és que aquest ja és molt gran", "això no l'alimenta", "es beurà la llet del germà quan neixi", o "però si ja té dents!", o fins i tot "et provocarà un avortament". 

Hi ha qui pensa que donar el pit estant embarassada és perjudicial. Però no, no s’ha demostrat que la lactància provoqui avortaments espontanis, nadons de baix pes o parts prematurs. Sí que és cert que alletant es segrega oxitocina, de manera que en casos d’amenaça d’avortament o d’aparició de contraccions abans d’hora sí que podem arribar a recomanar interrompre la lactància, com a mínim de manera temporal. Però si l’embaràs transcorre amb normalitat la lactància és segura, i no la desaconsellarem. 

Tot i començar l’embaràs alletant, en molts casos la lactància finalitza abans que neixi el nadó, i els motius són diversos. D’entrada, durant la gestació els mugrons estan més sensibles i a algunes mares ja no els resulta agradable alletar, decidint elles mateixes que ha arribat el moment d’acabar. La son espectacular del primer trimestre també pot fer que alletar a les nits es faci pesat. Altres mares no tenen ganes de fer lactància en tàndem (alletar dues criatures alhora), i opten per deslletar el fill gran. Es tracta d'una decisió molt personal i ningú l'ha de jutjar. La lactància és una cosa de dos, i tant dret té el nen o nena a deslletar-se com la mare a decidir que ho vol deixar. Jo a la consulta només dic una cosa: si es decideix deslletar, millor fer-ho amb temps per endavant, i no el mes abans de néixer el nadó per a que el gran no se senti apartat. 

També hi ha nens que, per si sols, decideixen deixar de mamar, ja sigui perquè tenen interès en altres coses o perquè noten que hi ha una disminució de la producció (sobre tot cap al tercer o quart mes, com a conseqüència de l’embaràs). Aquí la mare pot tenir sensació d'alleujament o bé sentir-se rebutjada pel seu petit i experimentar un petit procés de dol. D'altres nens, en canvi noten que alguna cosa passa al seu voltant, senten massa sovint la frase "ai pobre el que li espera", "ui quins gelos tindrà" o "i ara què, quan neixi el germanet li hauràs de deixar el pit per ell!", i els entra una mamitis brutal i incrementen molt la demanda, arribant a una lactància en tàndem amb una molt alta demanda. Aquí cada família trobarà les seves eines per gestionar la situació, establint els límits que es considerin necessaris si tot plegat arriba a ser massa esgotador. 

Per tant, la lactància i l’embaràs són compatibles si no hi ha cap complicació que ens faci pensar el contrari. Hi ha qui ho veurà bé i qui ho veurà malament, però el que compta és l’evidència científica i no l’opinió personal de cadascú. La decisió de seguir o no, i la de fer lactància en tàndem o no, i de posar límits o no, és de cada família. I ningú s'ha de sentir malament pel fet de voler acabar ni s'ha d'avergonyir per decidir continuar.